|
En la interessant entrevista publicada per l'AVUI, Jordi Pujol deia que ja no es podia esperar res més de l'Estat espanyol, un diagnòstic que comença a ser compartit per l'àmplia majoria de catalans preocupats pel país. La sorpresa venia poc després, quan el president recomanava com a solució construir Catalunya, enfortir-la, abans de pensar en un referèndum per la independència. Ara no toca, venia a dir el pròcer. ¿No construiríem millor el país si tinguéssim els recursos i el poder que avui no tenim, perquè el govern autonòmic es mou en un espai merament regional (i espera't)? La contradicció, en si mateixa prou grossa, s'agreuja en veure que Jordi Pujol entén molt bé que, durant aquests trenta anys, Espanya ha protagonitzat un procés de construcció, que Catalunya hi ha col·laborat, però que en cap cas Espanya no ha tornat aquesta generositat construint Catalunya o deixant que es construís ella soleta. I si estem presoners d'un marc que ens és tan negatiu que podem parlar d'una lenta dissolució del país com a tal, ¿per què esperar a tenir-lo mal refet per encarar la llibertat que ens donaria les eines per refer-lo en bones condicions?
UNA PART DE CATALUNYA ES MOU en aquesta contradicció. Crec descobrir, en aquesta actitud, la barreja entre el dubte perpetu, la por sistemàtica i la incapacitat gairebé visceral de trencar amb el passat i rectificar. No és de savis insistir a picar el ferro quan aquest ja s'ha refredat, però Catalunya -els seus intèrprets- té una psicologia complexa, en el sentit més literal de la paraula: feta de complexos superposats, que paradoxalment donen una síntesi de moltes ganes i poques decisions. Jo crec que Jordi Pujol tem, potser inconscientment, que si ara es declarava independentista, com el seu diagnòstic reclama, s'estaria carregant de soca-rel el pujolisme, el que entenem per pujolisme, que no és altra cosa que una adaptació de la doctrina tradicional del catalanisme a les difícils circumstàncies de la Transició i els seus anys de govern.
EN EFECTE, EL CATALANISME SEMPRE s'ha basat en tres premisses. Una, la bilateralitat de les relacions amb Espanya, en principi perquè no hi havia ningú més, i més tard, quan Espanya ja havia omplert el mapa d'autonomies, per tal de trencar aquesta bilateralitat, perquè Catalunya és conscient de ser el motor autonòmic: és qui pensa cap a on s'ha d'anar. El peix al cove era exactament una relació bilateral: se n'anava CiU a Madrid amb els vots a la mà i en tornava amb un llobarro o una sardina, segons. A vegades això passava al Majestic. La segona premissa és la regeneració d'Espanya: conscient de ser més moderna i europea, Catalunya pretenia portar aquest aire a l'altiplà. Això s'ha estavellat contra el recent, modern i omnipresent orgull espanyol, reconquerit precisament perquè Espanya s'ha dissenyat (per a ella) un projecte de modernitat. Avui Espanya menysté Catalunya amb diatribes, prejudicis, falses acusacions i miradetes per sobre de l'espatlla. La tercera premissa era aconseguir per a Catalunya un espai on encabir un projecte cultural, econòmic i polític propi. La resposta a això la donarà el Tribunal Constitucional.
EL PUJOLISME VA SER L'OPCIÓ POSSIBLE i segurament la més intel·ligent durant vint anys i escaig. Després va venir l'intent de transformar la relació en una cosa més orgànica a través de l'Estatut i aquí ja van saltar les alarmes. En el projecte espanyol, tan hegemònic i tan centralitzat, aquesta Catalunya orgànica i imbuïda de simbologia nacional ja no hi cap, fa nosa, cal retallar-la i, si és possible, humiliar-la. Espanya és també això. També és aquest projecte de desenvolupament que no encerta a enfilar un model econòmic plausible -llegiu-hi productiu-, que fa passar el corredor mediterrani per Saragossa i que maltracta Catalunya per acció o per omissió. ¿Hem de continuar amb el somni regeneracionista de mirar d'entendre'ns amb qui desprecia cuanto ignora? ¿Amb quines eines podem perfilar a casa nostra la sortida de la crisi o, posats a fer, la supervivència de la llengua, si el projecte espanyol ens nega l'espai propi que sempre ha encalçat el catalanisme? La resposta és lògica: el catalanisme del segle XXI no pot continuar presoner del marc de pensament dels segles anteriors.
I ALESHORES APAREIX LA LLIÇÓ MORAL, jo crec que extraordinària: un grup de personalitats catalanes d'edat més que provecta es troben, comparteixen inquietuds i posen fil a l'agulla -tardes i tardes de reunions-per produir un manifest en què reclamen sensatesa i intel·ligència al sobiranisme emergent. Em refereixo al paper encapçalat per Moisès Broggi (102 anyets acabats de repicar), Heribert Barrera, Joan Blanch, Agustí Bassols, Antoni Badia i Margarit i l'inefable doctor Oriol Domènec, que és un home que ha corregut mig món vivint unes aventures que riu-te de l'Indiana Jones. Aquesta gent ha viscut gairebé sencer el segle XX, que no és pas un segle amable, i encara tenen ganes de treballar perquè Catalunya avanci cap a on sempre ha volgut anar, és a dir, cap a la llibertat. I deia, en la presentació pública, el doctor Domènec: per un moment, per una vegada, deixem de banda les baralles ideològiques i pensem en el país. Aquest és el missatge, amb la contundència de les coses senzilles i entenedores.
SI LA PRIMERA LLIÇÓ D'AQUESTA GENT és el compromís indeclinable, la segona és la de marcar una pauta viable: el sobiranisme emergent ha d'aglutinar-se en una única candidatura que el porti al Parlament i ha d'establir un pacte de mínims amb els altres partits nacionals per tal d'assumir de forma explícita el camí cap a la independència. Ara falta que partits i persones, plataformes i entitats, aspirants i diputats tinguin la mateixa generositat que aquests alts patriarques morals del país i facin el gest d'assumir aquest compromís. El manifest està penjat a la xarxa (es diu 12 d'abril, no per res, simplement perquè era la data de l'última reunió preparatòria) i admet tota mena d'adhesions, amb el benentès que com més signatures reculli més difícil serà ignorar-lo o vulnerar-lo.
MENTRE AIXÒ PASSA, ELS PARTITS convencionals estan entestats a salvar el que queda de l'Estatut de les garres del Constitucional, mirant de fer-li pessigolles -legítimes pessigades, de fet- a la bèstia. És aquest el projecte de futur que tenim? Més pedagogia? Més gesticulacions? Jo encara espero que el senyor Jordi Pujol estampi la signatura en el manifest i que Convergència hi convergeixi. Oi, senyor Mas?
|