|
Perdonin la indecència de citar-me, però fa uns mesos vaig gosar publicar en aquest digital un article que es deia “La fórmula: d’Agustí Bassols a Heribert Barrera”, on sostenia: “Aquesta és la fórmula. Aquesta és la transversalitat que necessitem. Sobiranistes de Convergència i Unió, independentistes d´Esquerra Republicana, amics de Reagrupament i d´El Matí, companys de les CUP, de Catalunya Acció i de totes les agrupacions i partits independentistes, no estem d’acord tots en què la independència és justa i necessària? No posem cada u de nosaltres el nostre país per damunt de qualsevol altra consideració? No és la llibertat el bé prioritari de tots? Doncs deixem-nos endur avall per la il•lusió que els nostres vells tan joves tenen encara en el nostre país! Que ens arrossegui el corrent de la seva esperança! Jo no penso posar cap resistència”
Ho recordava dilluns a Òmnium davant dels Honorables Barrera i Bassols, a qui acompanyaven els doctors Broggi i Domènec i l´exalcalde socialista de Badalona, Joan Blanch, que ha eixamplat la fórmula de manera sorprenent i magnífica fins a posicions que mai ens hauríem imaginat. La seva proposta: una conferència nacional del sobiranisme, unitària, on s’agrupessin partits, associacions i entitats amb l’objectiu d’impulsar una única llista independentista. Semblava tot tan complicat i en canvi era tan senzill. Ah!, estimats lectors, quina lliçó, quina bellíssima lliçó! Un acaba gairebé alegrant-se d’haver viscut aquests anys de renúncies i cadenes només per haver pogut tenir la sort d’escoltar els últims udols d’aquests vells catalanistes. Quin contrast tan enlluernador entre la por d’uns i la seva jove audàcia; la impotència d’altres i la seva tossuda voluntat d’ésser costi el que costi -fins el final-; el pactisme tàctic de tants i la seva feréstega intransigència. Ah, amics meus!, em pregunteu per què sóc independentista, de debò m’ho pregunteu?, doncs perquè escoltant-los a ells tots els que estàvem allà sentíem com no podem ser res si no som part d’aquesta terra lliure.
Sempre he dit que jo no sóc catalanista perquè visqui en un país d’un clima benigne i un paisatge ondulant i suau encerclat entre muntanyes i mars on s’hi menja molt bé. Jo sóc catalanista perquè aquí viuen uns homes que m’interpel•len, que em criden a seguir-los, que m’exigeixen fidelitat a una tradició, a una llengua i a un país. Molt bé, ara eliminem-los per un moment, com si mai no haguessin existit. Què ens queda? Què seríem? Qui es reconeixeria en una Catalunya sense ells, sense la seva exigència, sense el seu compromís, sense el seu coneixement? Qui voldria viure en un desert així? Aviat ja no serem capaços d’entendre res si no ens adonem que en aquest país han viscut uns homes que han fet tot el que han fet senzillament perquè els ha mogut només el seu patriotisme i que sense això la seva vida no té sentit. Ara bé, no tindrien sentit ells, però tampoc tindríem sentit nosaltres.
No, amics meus, no, els vells catalanistes no moren mai, no poden morir mai, perquè senzillament encara necessitem la seva esperança, la seva il•lusió i la seva joventut. Una pàtria malferida no serà mai una pàtria perduda, va escriure, a l’exili, Amadeu Hurtado. No ho era aleshores i no ho és avui, malgrat tot, per aquests vells catalanistes de vuitanta, noranta i cent dos anys!. Quina lliçó.
Barrera, Bassols, Blanch, Broggi i Domènec. Vénen d´ERC, del PSC, de CiU, han estat adversaris, sovint acarnissats, han combatut en bàndols diferents, uns són independentistes des de sempre, altres han arribat fa poc, tant se val, conscients del moment històric d’urgència nacional que vivim, ara jutgen necessari donar un pas endavant i proposar al poble que es presenti una llista única independentista. Els mou només una passió: la llibertat de Catalunya. Si ells, vells catalanistes honorables, després de tantes batalles, han estat capaços d’unir-se per aquesta sola idea, com podrem mai explicar als nostres fills que nosaltres no ho hem aconseguit?
|